El Sopar del Idiotes

Nova Obra del GTA. El Sopar del Idiotes.
IMPORTANT: el sopar NO està inclòs en el preu.

EL francès Francis Veber, nascut el 1937, ha esdevingut amb el pas dels anys un clàssic modern de l’humor i la comèdia de situacions. La popularitat li va arribar en la seva primera comèdia el 1968, L’enlèvement. Sempre ha estat un autor prolífic i mai ha deixat d’escriure. D’aquesta manera, des de la dècada dels setanta, que participa com a guionista i redactor de diàlegs per diferents directors, com el ja desaparegut Billy Wilder, o Mike Nichols o Ivan Reitman.

La seva productivitat creativa i artística l’ha portat fins el cinema on va començar a dirigir ell mateix diferents adaptacions de peces pròpies des de pràcticament els anys vuitanta. Amb El sopar dels idiotes arribava indubtablement al màxim ressò nacional el 1998, amb més de nou milions d’espectadors i, també, internacional. Els èxits s’han succeït ininterrompudament amb adaptacions com Salir del armario/Le placard (2001) o Cállate!/Tais-toi! (2003). La seva última aventura cinematogràfica ha estat L’emmerdeur (2008), inèdita a casa nostra, a partir d’un guió propi per una pel•lícula d’Edouard Molinaro amb el mateix títol i inspirat en la seva peça teatral Le contrat (1971)

L’obra de teatre original està dividida en tan sols dos actes i tota la història té lloc en un únic escenari, el pis de Pere Sirvent, un burgès de classe mitja alta. El detonant de la divertida trama és la celebració d’un sopar on una colla d’amics benestants i avorrits conviden de forma regular a diferents idiotes per enfotre-se’n d’ells amb tota la crueltat del món. Pere ha contactat amb Oriol Colom, funcionari d’Hisenda i fabricant de reproduccions de construccions arquitectòniques amb mistos, per conèixer-lo de primera mà per veure la magnitud de la seva estupidesa i després anar plegats al sopar. Però Pere Sirvent s’ha quedat clavat per culpa d’una lumbàlgia i s’espera l’arribada imminent de l’idiota convidat. A partir d’aquí es donarà peu a un cúmul de despropòsits, un joc de disbarats majúscul, sense aturador possible. Una espiral imparable de ficades de pota de part del nouvingut François Pignon que portarà el caos i el desgavell a l’envejable i respectada vida de Pere Sirvent. Un intrús malèfic, encara que bon jan i ben intencionat, capaç de destruir l’ordre establert. 
L’adaptació cinematogràfica és extremadament fidel a la peça original ja que la situació de partida era immillorable. En la seva vessant cinematogràfica s’afegeix un pròleg introductori amb escenes prèvies de presentació de personatges i situacions que condueixen inexorablement vers l’escenari marc de la casa de Pere Sirvent. Com que el relat cinematogràfic està construït en continuïtat s’obvia la pausa dramàtica que separava la funció en dos actes, encara que en la mateixa localització. El que també fa el relat cinematogràfic és omplir els espais en off de l’obra teatral amb imatges com la visió dels interlocutors telefònics així com els seus desplaçaments per acudir a casa de Pere Sirvent, una manera d’airejar l’obra i sortir del clos escenari. 
L’adaptació cinematogràfica compleix la norma bàsica de l’èxit de l’obra teatral original que consisteix en reproduir el mecanisme de comicitat que enfronta dos caràcters antagònics. D’aquesta manera ens trobem davant de l’oposició de dos personatges antitètics que recordarien d’alguna manera el canònic duet còmic format pel pallasso llest i el pallasso ruc, o parelles antològiques de l’humor com Stan Laurel i Oliver Hardy – El Gordo y el Flaco-. Com que la gràcia està en la col•lisió i xoc de dos personatges diferents, a El sopar dels idiotes trobarem Pere Sirvent, l’amfitrió guapo, ric i triomfador; mentre que en l’altre costat trobem Quimet Purtí, l’hoste lleig, tonto i perdedor.
Més enllà d’aquesta topada entre personatges contrapuntístics com a fórmula de provada comicitat, l’obra també desplega altres mecanismes de la rialla com els malentesos provocats per confusions de personatges, situacions i accions. També és important senyalar la crítica, la ironia i la paròdia sobre el comportament dels dos personatges: el cregut, altiu i fanfarró Pere Sirvent, representant d’una classe social respectada, que rebrà el seu merescut càstig; mentre que Quimet Purtí, un perfecte imbècil, però dotat de bon cor, nobles sentiments i tarannà senzill, també demostrarà la seva indissimulada alegria i ambició per haver estat cridat i escollit a casa d’un personatge envejat. La repercussió de l’obra El sopar dels idiotes és tan incalculable que, per exemple, a Catalunya ha estat damunt dels escenaris sota direcció de Paco Mir, integrant d’El Tricicle,fins i tot, ha generat una versió cinematogràfica nord-americana dirigida enguany per tot un especialista del cinema familiar de l’humor i la patacada com Jay Roach, el responsable de la franquícia Los padres de ella.