SHIRLEY VALENTINE a ARTESA DE SEGRE

SHIRLEY VALENTINE MERCÈ  ARANEGA


Quantes dones coneixem que hagin dedicat la seva vida als seus fills i al seu marit i no ho hagin decidit mai?
Quantes dones coneixem que hagin acabat absolutament anul·lades per una vida de normalitat?
Shirley Valentine és un monòleg còmic que ens parla de la possibilitat de canvi i el coratge de viure. Ho fa d’una manera tan vital, tendra i divertida que no podem fer res més que deixar-nos arrossegar per la força de la seva protagonista, una mestressa de casa que, de cop, es pregunta què se n’ha fet, d’aquells somnis de joventut…



Mercè Aránega va descobrir Shirley Valentine fa 29 anys en una representació a Buenos Aires. L’obra de Willy Russell (autor també de Germans de sang Educant la Rita ) s’havia estrenat amb èxit a Londres el 1986 i havia començat el seu periple pels escenaris del món que avui encara dura. Aránega va pensar que, quan fos gran, seria un d’aquells papers que li agradaria interpretar. “No tenia ni l’edat ni la capacitat per fer-la”, recorda. Finalment li ha arribat l’oportunitat de la mà de director Miquel Gorriz. “A l’obra es fa possible el somni de la Shirley, però fer la Shirley era el somni de la Mercè Aránega”, assenyala l'actriu.
Shirley Valentine és la història d'un alliberament personal, el d’una mestressa de casa de Liverpool que, empesa per la proposta de fer un viatge a Grècia amb una amiga, fa revisió de la seva vida i de com sent que l¡ha desaprofitat perquè s'ha bolcat a cuidar la família sense que ells ni tan sols l'hi tinguin en compte. I menys quan amb el marit ja hi ha perdut la connexió i els fills s'han independitzat. Sortir de la cuina de casa seva, contra la voluntat de tothom, desgavellarà la seva vida i suposarà el seu empoderament.
“Shirley Valentine s’ha convertit en un arquetip de dona”, reconeix Josep Maria Pou, director del Teatre Goya, que acull aquesta comèdia des d'avui fins al 4 de novembre. L'obra vol ser un homenatge als 40 anys de carrera de Mercè Aránega, en el desè aniversari de la reobertura del teatre. Abans s'havia pogut veure en la pell d'Amparo Moreno, amb direcció de Rosa Maria Sardà, l'any 1994 i en reposició el 2001. Miquel Gorriz ha buscat un llenguatge actual i un estil directe i ha ajustat la durada a 1 hora i 20 minuts.
L'equip artístic defensa que, més de trenta anys després de l'estrena, continuen existint Shirley Valentines. Les cadenes del patriarcat no són tan fàcils de trencar. Però és possible que el públic llegeixi l'obra amb nous matisos, ja que es programa en un moment en què “la societat està especialment sensibilitzada”, observa Pou. “Això sí que és una autèntica declaració d’independència -afegeix-. És un ésser humà que obre portes i finestres i s'adona que ha viscut pels altres i ha de començar a viure per ella. Que té dret a tornar a començar”.
Aquest cant a l'alliberament no és només una dèria femenina, asseguren per atreure també el públic masculí, poc avesat a identificar-se amb rols de dona. “Li pot passar a molta gent, a qualsevol que no hagi escoltat realment el que el cor o el cervell li demanaven fer. Un mateix es va posant traves i quan arriba una certa edat no t'atreveixes a canviar. És més fàcil ser revolucionari als 18 que als 50”, reconeix Aránega. “Algú va dir que la revolució comença per un mateix -diu Gorriz-. Shirley Valentine parla del coratge de ser com vols ser, siguis home o dona”.
Shirley Valentine opta per pujar al tren. Gorriz defineix el personatge com a “antològic”, perquè ofereix la possibilitat de lluïment “passant per tots els matisos i colors, per la tendresa, la ironia, la intel·ligència, el melodrama... i és una comèdia”, diu el director. Aránega la descriu amb la clàssica i definitiva metàfora del Dragon Khan. La dificultat ha sigut sobretot equalitzar el drama i la comèdia.

Dalt de '’escenari, aquest “viatge emocional” no tindrà una traducció del tot realista. Gorriz i l’escenògraf Jon Berrondo han optat per jugar tant amb la imatge icònica d’una cuina com amb la d’una platja. “Quan la Shirley s’adona de qui era, en què s'ha convertit i què vol ser, quan té el coratge d'obrir els seus límits, passa d'un espai pla de postal, que és el món petit de la cuina, a un lloc que s'obre i té un punt d'ironia”, descriu Gorriz sense voler revelar més secrets. La protagonista també “es traurà de sobre l’uniforme de mestressa de casa”.